dijous, 17 de desembre del 2009

He vist aquesta foto de l'Enric i m'ha vingut de gust 'exposar-la' aquí. Arrel d'això la complementaré amb paraules, donat que es el 'format' o procediment que acostumo a veure en els blogs dels 'experimentats'.
Bé per si a algú li serveix la meva experiència miraré d’explicar amb la màxima sinceritat algun aspecte de com estic visquent això de tenir un fill. Recalco lo de sinceritat perquè en general les coses importants no s'expliquen amb sinceritat, es tendeix a enganyar molt, a ressaltar allò que considerem bo, maco, atractiu; perque no acceptem allò que jutgem com a no maco, no bo, no atractiu...Per mi es un gran mal del nostre temps, la necessitat de jutjar-ho tot, encasellar-ho com a bo o dolent, es a dir no acceptar les coses per si soles. Les coses, situacions...el que vulguis, no son bones o dolentes, son el que son, la resta es mentida es creació nostra es empanada mental.
L'altre dia parlava amb la mama de l'Enric sobre un terme que havien esmentat a la tele: 'emociones mezcladas', li preguntava que què entenia ella i no recordo exactament què em va dir, però no estava gens d'acord amb la meva versió.Jo entenc que es pot estimar i odiar a la vegada, es més, per mi el contrari de l'amor no es l'odi, sinó que es la indiferència.
Insisteixo, el fet de jutjar les nostres emocions ens fa no acceptar aquelles que cataloguem de negatives o dolentes o com li vulguis dir.Això va creant confusió i mentida i ens allunya de la consciencia que es cap a on hauríem d'avançar.
I tot això a que ve? doncs que tenir un fill es meravellós si, ja ho diu tothom, tots els papàs perfectes que simulen felicitat plena, totes les revistes, els anuncis de prenatal, de llet en pols, de cotxes familiars, tot el que puguis imaginar,i estic d'acord, però també es un terrabastall brutal, i en aquesta part no es posa tanta llum.
En el meu cas tenir un fill m'ha impulsat a tractar de ser més conscient de qui sóc, de com son les coses, de perquè, tractar de desemmascarar la meva 'personalitat' allò que he après.
Vull posar-li fàcil el camí cap al descobriment d'ell mateix quan sigui adult, es a dir ser molt conscient de la presó, garjola, que suposa l'educació.
Jo el primer any i mig de vida de l'Enric el vaig passar amb molt neguit, tenia molta por, moltes ganes en certs moments de fugir corrents.
En el meu cas, el seu naixement, el 21 de gener del 2007 a les 10 i 24 minuts va significar l'inici de moltes emocions barrejades.
La 'relació de parella' adquireix una dimensió totalment diferent. Ara de veritat comparteixes quelcom important i crec que ajustar això va ser el més traumàtic.El més fort es que per mi era una sorpresa brutal tot el que succeïa, em sentia sol i desemparat, desprès vaig veure que no, que era força comú, però no, ningú no ho explica això.





3 comentaris:

Mireia ha dit...

Nen, ultimament estàs molt profund. No et convenen els cursos a les illes ;)
Ara en serio, ja sabem que les emocions són complexes i que no tenen una sola cara: són polièdriques; però tot i així per comunicar-nos sovint ens és necessàri simplificar. Fer més senzill allò que és complexe de tal manera que de tot plegat en puguis destilar una de les emocions bàsiques que tingui certa representativitat del global. Suposo que per això els que teniu fills, quan parleu del tema sempre diu que és genial, i deixeu els peròs per a converses més calmades ( que sovint no trobes el moment d'abordar). Amb la resta de sentiments doncs, igual.

Pel que fa al valor de les coses viscudes. No hi ha coses bones ni dolentes: però sí situacions i fets que et fan sentir bé o malament i per tant allò que no et fa sentir bé amb tu mateix ( per la raó que sigui) sovint ho qualifiquem coma dolent, no?

I ara paro de fotre't el rotllo. Que és més llarg el meu comentari que el teu post.

Joana ha dit...

Està guapíssim!!!
La Mireia ja ho ha dit tot. I jutjar no és mal endèmic delnostre temps, sempre s'ha jutjat. I en general, tothom sempre explica les coses bones del que sigui, les misèries es guarden. Està claríssim, que no pots fer el que et doni la gana en el moment que tens un fill, és una persona que depen totalment de tu, ja no estàs sol.

Anònim ha dit...

Quan descobreixes que els últims anys de vida compartida han sigut una farsa... això és sentir!! Quan te n'adones que portaves un vel als ulls i no sabies qui tenies al costat... això és sentir!!
Una cosa que acabo d'aprendre... qui més parla és qui menys fa!!! Qui creu que intenta ser ell mateix, en el fons juga un paper ( i a més de mal actor).