divendres, 4 de desembre de 2009

SEDÀS

He estat llegint els comentaris que em van (podria dir veu) deixar els companys de Teide fa ja casi 2 anys, als inicis d'aquest blog.

El propi blog, ja de per si ,va ser un bonic regal de la Joana o la Mireia o les dues o no importa, un regal que amb el temps he anat valorant mes, com a record i també com a instrument, com a eina, finestra,porta, element de comunicació o simplement d'expressió.

Crec que fins que ho he llegit avui, no m'havia adonat de la profunditat i bellesa de les paraules de l'Enric o de com amb poques paraules escrites l'Oscar deixa palès que no es nomès l'oralitat el que conta i que de vegades hi ha desajustos entre aquestes vies d'expressió.

Sincerament la parla està sobrevalorada, indiquen molt mes els gestos, potser la mirada, la posició i moviment del cos, l'expressió i sobretot els fets.Amb la parla es pot mentir molt i malauradament amb l'escriptura també, però bé simplement (de simple no té res) es questió de prestar atenció, hi ha un quelcom indefinible intern que sap desgranar, el blat de la palla, en tot moment.

Altres coses que m'han passat rellegint aquests comentaris es sentirlos llunyans o potser massa propers,en tot cas adonar-me de com canvia la vida i del que deixes enrera. No ho se però potser el fet de tornar a estar al sector i sobretot el fet de ser competència directa també es una barrera comunicativa entre alguns de nosaltres, hi ha com certs tabús o temes que segur que no es tracten amb la mateixa obertura com es tractarien si un dels interlocutors treballés per exemple de peixater o de bibliotecari o de directora d'un museu d'art o d'una casa de colonies o d'empleat del zoo.

Es clar el capitalisme ferotje ho enturbia tot.

A segon o tercer de BUP a classe de filosofia varem estudiar unes tipologies de personalitat, i el mestre, el Josep Cortès, va tenir la generositat de, en alguna d'elles, catalogar-nos un per un, jo recordo una en que em va encasillar com a 'melancolic' i no se si a partir d'aquell moment i com el nen al qui la mama o el papa li repeteix que es un desastre o simpatiquissim, o raríssim o el que sigui, i es queda pillat en aquest paper tota la vida ,perque es on ha viscut l'infància i per tant el que li es mes senzill, bé no se si per aquest estupid fenomen o perquè, però peco força de malenconia, entès, tal com ens va dir el Josep, com una certa enyorança del passat.

O potser no hi peco tant però quan ho faig em dona per escriure aquí.

Una abraçada a tots els 'transeúntes'

3 comentaris:

Mireia ha dit...

Una mica melencòlic sí. La veritat és que no esperava , després de tant de temps, que utilitzessis el blog. I ara et decideixes a utilitzar-lo.

Dani ha dit...

si així es.Però està bé no?

Joana ha dit...

Dani, no ets l'únic, jo no tinc tendència a la melanconia, però, si que hi ha molta gent que viu en el passat, recordant-se cada dia que "cualquier tiempo pasado fue mejor", si fas això no deixes lloc a gaudir del present, perque res no pot superar allò que va ser.
I jo no dic mai mentires, ni quan parlo, ni quan escric, puc no dir tota la veritat o guardar-me coses.
Així que com que ets competència no ens ho expliques tot? aja!