dijous, 17 de desembre de 2009

He vist aquesta foto de l'Enric i m'ha vingut de gust 'exposar-la' aquí. Arrel d'això la complementaré amb paraules, donat que es el 'format' o procediment que acostumo a veure en els blogs dels 'experimentats'.
Bé per si a algú li serveix la meva experiència miraré d’explicar amb la màxima sinceritat algun aspecte de com estic visquent això de tenir un fill. Recalco lo de sinceritat perquè en general les coses importants no s'expliquen amb sinceritat, es tendeix a enganyar molt, a ressaltar allò que considerem bo, maco, atractiu; perque no acceptem allò que jutgem com a no maco, no bo, no atractiu...Per mi es un gran mal del nostre temps, la necessitat de jutjar-ho tot, encasellar-ho com a bo o dolent, es a dir no acceptar les coses per si soles. Les coses, situacions...el que vulguis, no son bones o dolentes, son el que son, la resta es mentida es creació nostra es empanada mental.
L'altre dia parlava amb la mama de l'Enric sobre un terme que havien esmentat a la tele: 'emociones mezcladas', li preguntava que què entenia ella i no recordo exactament què em va dir, però no estava gens d'acord amb la meva versió.Jo entenc que es pot estimar i odiar a la vegada, es més, per mi el contrari de l'amor no es l'odi, sinó que es la indiferència.
Insisteixo, el fet de jutjar les nostres emocions ens fa no acceptar aquelles que cataloguem de negatives o dolentes o com li vulguis dir.Això va creant confusió i mentida i ens allunya de la consciencia que es cap a on hauríem d'avançar.
I tot això a que ve? doncs que tenir un fill es meravellós si, ja ho diu tothom, tots els papàs perfectes que simulen felicitat plena, totes les revistes, els anuncis de prenatal, de llet en pols, de cotxes familiars, tot el que puguis imaginar,i estic d'acord, però també es un terrabastall brutal, i en aquesta part no es posa tanta llum.
En el meu cas tenir un fill m'ha impulsat a tractar de ser més conscient de qui sóc, de com son les coses, de perquè, tractar de desemmascarar la meva 'personalitat' allò que he après.
Vull posar-li fàcil el camí cap al descobriment d'ell mateix quan sigui adult, es a dir ser molt conscient de la presó, garjola, que suposa l'educació.
Jo el primer any i mig de vida de l'Enric el vaig passar amb molt neguit, tenia molta por, moltes ganes en certs moments de fugir corrents.
En el meu cas, el seu naixement, el 21 de gener del 2007 a les 10 i 24 minuts va significar l'inici de moltes emocions barrejades.
La 'relació de parella' adquireix una dimensió totalment diferent. Ara de veritat comparteixes quelcom important i crec que ajustar això va ser el més traumàtic.El més fort es que per mi era una sorpresa brutal tot el que succeïa, em sentia sol i desemparat, desprès vaig veure que no, que era força comú, però no, ningú no ho explica això.





divendres, 4 de desembre de 2009

SEDÀS

He estat llegint els comentaris que em van (podria dir veu) deixar els companys de Teide fa ja casi 2 anys, als inicis d'aquest blog.

El propi blog, ja de per si ,va ser un bonic regal de la Joana o la Mireia o les dues o no importa, un regal que amb el temps he anat valorant mes, com a record i també com a instrument, com a eina, finestra,porta, element de comunicació o simplement d'expressió.

Crec que fins que ho he llegit avui, no m'havia adonat de la profunditat i bellesa de les paraules de l'Enric o de com amb poques paraules escrites l'Oscar deixa palès que no es nomès l'oralitat el que conta i que de vegades hi ha desajustos entre aquestes vies d'expressió.

Sincerament la parla està sobrevalorada, indiquen molt mes els gestos, potser la mirada, la posició i moviment del cos, l'expressió i sobretot els fets.Amb la parla es pot mentir molt i malauradament amb l'escriptura també, però bé simplement (de simple no té res) es questió de prestar atenció, hi ha un quelcom indefinible intern que sap desgranar, el blat de la palla, en tot moment.

Altres coses que m'han passat rellegint aquests comentaris es sentirlos llunyans o potser massa propers,en tot cas adonar-me de com canvia la vida i del que deixes enrera. No ho se però potser el fet de tornar a estar al sector i sobretot el fet de ser competència directa també es una barrera comunicativa entre alguns de nosaltres, hi ha com certs tabús o temes que segur que no es tracten amb la mateixa obertura com es tractarien si un dels interlocutors treballés per exemple de peixater o de bibliotecari o de directora d'un museu d'art o d'una casa de colonies o d'empleat del zoo.

Es clar el capitalisme ferotje ho enturbia tot.

A segon o tercer de BUP a classe de filosofia varem estudiar unes tipologies de personalitat, i el mestre, el Josep Cortès, va tenir la generositat de, en alguna d'elles, catalogar-nos un per un, jo recordo una en que em va encasillar com a 'melancolic' i no se si a partir d'aquell moment i com el nen al qui la mama o el papa li repeteix que es un desastre o simpatiquissim, o raríssim o el que sigui, i es queda pillat en aquest paper tota la vida ,perque es on ha viscut l'infància i per tant el que li es mes senzill, bé no se si per aquest estupid fenomen o perquè, però peco força de malenconia, entès, tal com ens va dir el Josep, com una certa enyorança del passat.

O potser no hi peco tant però quan ho faig em dona per escriure aquí.

Una abraçada a tots els 'transeúntes'