diumenge, 15 de novembre del 2009

VIDA

Seguint en la linia de l'anterior post, puc dir que estic en un moment d'alta sensibilitat.

Hi ha hagut èpoques de la meva vida en que he estat massa capficat en mi mateix o en històries que no em permetien empaparme d'emocions externes, però ara sento que en general els meus sentits estàn més oberts, sento les olors, veig els colors i soc capaç d'emocionarme a una cafeteria d'hospitalet llegint un llibre.

Per això i per altres coses vull escriure aquí el final d'aquest llibre, 'Saber perder':

Tiene ganas de estar solo, de caminar solo.Siente una especie de dolor en el pecho, intenso pero placentero. Es como si hubiera una herida, pero una herida leve, una marca en la piel que quieres acariciar, reconocer, disfrutarla por lo que significa para ti. Ahora que aún está, porque es posible que, pronto, desaparezca.

Es possible que sense les 519 pagines anteriors no emocioni tant, però a mi m'agrada llegir-ho.

M' agrada que es parli de la part de plaer que hi ha en aquest dolor, poder veure lo bonic que hi ha en tot, tant acostumats com estem en fer justament el contrari, en cercar la part fosca,negativa, trágica, dolorosa, amargant...no se som així, però clar suposo que ens han ensenyat a ser així i costa molt superar allò que t'han ensenyat desde petit.

Ará be jo crec que les ferides no desapareixen, almenys les meves.


Bé no vull acabar el post sense agrair a Aute el concert d'ahir al Kursaal de Manresa, per mi va ser molt més que un concert, no se, una classe de filosofia, una lliçó de vida....Gràcies.

6 comentaris:

Joana ha dit...

Està clar que les ferides no despareixen, queda sempre una cicatriu, que saps on està malgrat ningú més la vegi.

Mireia ha dit...

nen, molt metafísic estàs tu

Joana ha dit...

Mireia! Ara que el tenim sensible!No he volgut trencar-li el moment. Nena, que és una estratègia, que no sàpigue que la resta del món també ho sap.

Dani ha dit...

Joana ja t'ho vaig dir un dia, se que de tonta no tens un pel. Per tant no cal que facis tant explicit el que ja saps, moltes vegades es mes divertit jugar amb el que tothom sap i ningú diu.(ara bé igual t'equivoques...).
Mireia em vaig inspirar llegint un dels teus escrits sobre el que expliquem, el que no...jo estic fart de les relacions que es tenen avui en dia en que en el fons tothom parla per por al silenci o per por a que es descubreixi el que realment sent.

Joana ha dit...

Ostres Dani, ara si que m'ho poses difícil, en que m'equivoco, en el que penso que sé o en jugar. Si jo no sé res, sóc com Descartes. Que és broma, que et poses molt seriós en el blog.

Mireia ha dit...

NENS, no us baralleu!